Deixa un fitxer. Obtén una base de dades.
O connecta el que ja tens. Tots dos acaben darrere de la mateixa interfície, de manera que un giny no pot notar la diferència, i tu tampoc.
Tres maneres d'entrar
Porta un fitxer, una base de dades o un compte
Taules de veritat, no un full de càlcul que fa veure
Columnes amb tipus, formularis que hi escriuen i un dissenyador per a la forma. Deixa anar un full de càlcul i en arriba un ja omplert — les columnes es llegeixen del fitxer en lloc de ser endevinades per tu.
PostgreSQL, MySQL o MongoDB
Connectades en només lectura. Dues al Pro, deu al Team. El només lectura és l'objectiu, no una limitació: res del que fa dash-b no pot escriure a les teves dades de producció, perquè mai no se li ha donat la capacitat de fer-ho.
Un catàleg per a cada font
Connectors, comptes OAuth i el teu propi lloc WordPress — les seves entrades, pàgines i mitjans arriben com a alguna cosa que un giny pot llegir, sense cap connector que et reescrigui el tema.
Els teus lectors
Decideix de què està fet un usuari
Anomena els camps, tria els tipus, permet les pujades, i apareix el formulari de perfil que hi escriu. Un tauler amb un sol lector no ho necessita. Un tauler amb cent lectors sí, i és la diferència entre una pàgina i un producte.
La part honesta
Què passa quan les dades no hi són
Un mosaic que no pot arribar a la seva font ho diu.
No dibuixa un gràfic buit, i no et mostra en silenci els números de la setmana passada com si fossin els d'avui. Això importa més que mai en una còpia exportada, on la meitat dels serveis no hi són — sempre saps quina meitat estàs mirant.
Les teves dades continuen sent teves, també en sortir.
Exporta un disseny i s'emporta la seva forma. Exporta el dissenyador sencer i s'emporta també les connexions. Cap de les dues coses ha necessitat mai cap pla.